CARRILLO

En aquesta barahúnda d’iniciatives, però no món de desenganys que ens ofereixen diàriament les galeries madrilenyes, l’exposició de CARRILLO a la qual vaig anar, vaig tornar i vaig dir l’adéu el vespre del seu tancament, em va quedar gravada molt profundament. La revisc a través de dos pols que, per fi, es troben: puresa i comunicació. Pols que es troben. La puresa, de vegades, apareix com símbol d’allunyament, de torre d’ivori sense missatge i, per contra, la comunicació és també de vegades servidores de tòpic. Quan aquests pols es troben la conseqüència és pau.

Aprofundim una mica en aquest pou de pau. En el panorama de la pintura actual notem un perillós predomini de la “taca” que, en molts casos, ve d’una certa llunyania del dibuix com a base: CARRILLO és fidel a una tradició, que no mancada, a partir d’una visió i d’una pràctica del dibuix com immediata expressió del diàleg de l’artista amb dos mons, el dels ulls que veuen i el de l’ànima, que es fa mà.

El pas del dibuix al color ens obliga dolçament a posar el “musical” com adjectiu qualificatiu d’aquesta pintura: una mica semblat al que passa amb la melodia i l’harmonia. Jo diria que aquest cromatisme de queix s’elabora com en semisons on, hi ha crit, clam d’angoixa, “esperes”, “absències”, “desolacions”, estan embolicades per no escarnir, de tal manera que les tristeses d’una biografia no eximeix de tragèdies es fan melancolia, color de melancolia.